Quan una empresa contracta un treballador, el sou brut no és el cost total. A més del salari, l’empresa ha de pagar cotitzacions socials, impostos sobre la nòmina i altres càrregues obligatòries. Aquestes despeses varien enormement entre Europa i els Estats Units, i la diferència pot ser de més del doble per a un mateix sou brut.
Diversos estudis recents (com els de Boundless del 2025-2026) comparen el cost empresarial amb un sou brut fix de 75.000 dòlars (o equivalent en euros). El resultat és contundent:
A París, el cost addicional pot arribar als 34.000-35.000 dòlars. A Madrid se situa al voltant dels 24.000 dòlars. A Berlín, uns 20.000. A Dublín, en canvi, s’acosta més als nivells americans (uns 11.000).
Aquestes xifres només inclouen les cotitzacions i impostos obligatoris. No tenen en compte assegurances privades ni beneficis voluntaris.
Als EUA, la càrrega principal és el FICA (Federal Insurance Contributions Act):
Total de l’empresa: 7,65 %. A això s’hi afegeixen impostos d’atur federals i estatals (FUTA i SUTA), que solen representar entre el 0,6 % i el 3-5 % addicional, depenent de l’estat i l’historial de l’empresa. En total, les cotitzacions obligatòries rarament superen el 10-12 %.
Cal matisar, però, que moltes empreses americanes paguen assegurança mèdica privada (sovint 8.000-20.000 dòlars per treballador i any), que a Europa està coberta en gran part pel sistema públic.
Europa no és homogènia, però en general les cotitzacions empresarials són molt més altes perquè financen sistemes de salut, pensions, atur i altres prestacions més extensos.
En països com França, Bèlgica o Espanya, el cost total d’un treballador pot ser un 30-45 % superior al sou brut només per cotitzacions.
Els sistemes europeus es basen en un model de benestar més universal: la sanitat pública, les pensions generoses, les baixes laborals i les prestacions d’atur es financen principalment a través de cotitzacions socials (tant d’empresa com de treballador). Als Estats Units, moltes d’aquestes prestacions són privades o més limitades, de manera que la càrrega fiscal directa sobre la nòmina és més baixa.
Aquesta diferència té conseqüències clares:
Per a un mateix sou, una empresa europea (sobretot a l’Europa continental) paga significativament més en impostos i cotitzacions que una americana. La diferència mitjana és d’unes 2-2,5 vegades en càrregues obligatòries. Això no vol dir que contractar a Europa sigui sempre més car en termes absoluts (els sous de mercat solen ser més baixos), però sí que el “cost real” d’un treballador amb el mateix salari és clarament superior.
Aquesta realitat explica en part per què moltes multinacionals calculen el cost total d’ocupació (Total Cost of Employment) abans de decidir on obrir una oficina o contractar talent. El sou és només una part de la història; les cotitzacions i els impostos empresarials marquen una diferència substancial entre els dos models.
