El xacal daurat (Canis aureus), també conegut com a xacal comú, és un cànid de mida mitjana originari de regions d’Àsia i del sud-est d’Europa. Històricament present de manera marginal als Balcans, ha experimentat una de les expansions més ràpides i espectaculars entre els mamífers europeus en les darreres dècades. Avui es considera un símbol de la resiliència ecològica en un continent marcat pel canvi humà i climàtic.
Fa mig segle, el xacal daurat estava restringit principalment a zones costaneres del Mediterrani i la Mar Negra al sud-est europeu. Des dels anys 1950-1960, però, ha iniciat una expansió cap a l’oest, el nord i el centre del continent. Actualment es troba en més de 30 països europeus, amb poblacions estables en almenys 20 d’ells. S’ha registrat des dels Balcans fins a països bàltics, Alemanya, França, Itàlia, Àustria, Polònia i fins i tot observacions aïllades a Escandinàvia.
A la Península Ibèrica, la presència és encara puntual però significativa: s’han confirmat registres a Àlava (2023) i un exemplar filmat a prop de Saragossa (2024), fet que obre el debat sobre una possible colonització futura.
Diversos factors impulsen aquest avanç:
Declivi del llop: La persecució històrica del llop (Canis lupus) ha creat buits ecològics que el xacal, com a mesopredador, omple fàcilment. Allà on els llops disminueixen, els xacals augmenten. L’activitat humana actua com a “escut” contra els llops, protegint els xacals en zones humanitzades.
Canvi climàtic i paisatge: Hiverns més suaus, paisatges fragmentats, agricultura intensiva i disponibilitat de deixalles faciliten la dispersió i supervivència.
Alta adaptabilitat: Omnívor oportunista, s’alimenta de rosegadors, conills, fruits, carronya i residus humans. És capaç de viure en boscos, zones agrícoles, zones periurbanes i fins i tot prop de grans ciutats.
Capacitat de dispersió: Els individus joves poden recórrer grans distàncies, cosa que accelera la colonització.
Un estudi recent publicat a Nature Ecology & Evolution prediu que el xacal daurat podria ocupar fins al 75% del territori europeu (uns 2,4 milions de km²), especialment zones de la Península Ibèrica com Portugal i Espanya.
L’arribada del xacal genera oportunitats i reptes. Positivament, ajuda a controlar poblacions de rosegadors i altres plagues. Negativament, pot competir amb guineus, gats feréstecs i altres predadors autòctons, i ocasionalment predar sobre animals domèstics petits.
A diferència del llop, el xacal és més discret i tolerant a la presència humana, cosa que facilita la seva integració en paisatges modificats. Això planteja qüestions de gestió: cal tractar-lo com a espècie invasora o com a part de la nova biodiversitat de l’Antropocè?
Amb la seva intel·ligència, reproducció ràpida i plasticitat ecològica, el xacal daurat sembla destinat a consolidar-se com una espècie permanent a gran part d’Europa. Els científics recomanen un monitoratge estricte, programes de detecció precoç i estratègies de convivència que minimitzin conflictes amb l’activitat ramadera i humana.
L’expansió del xacal daurat recorda la del coiot a Nord-amèrica: animals mitjans que aprofiten els canvis provocats pels humans per conquerir nous territoris. Europa, amb la seva densitat de població i diversitat de paisatges, ofereix un escenari idoni per a aquesta nova pàgina de la història natural.
La natura no para de canviar. El xacal daurat ens recorda que, en un món en transformació, la flexibilitat és la millor estratègia de supervivència.
