Europa s’ha convertit, en molts aspectes, en un laboratori d’impostos elevats. Mentres altres regions del món competeixen per atraure talent, inversió i empreses amb sistemes fiscals més competitius, gran part del continent europeu continua carregant ciutadans i empreses amb una pressió fiscal que asfixixa la iniciativa i penalitza l’esforç.
Segons dades de l’OCDE i Eurostat, la pressió fiscal mitjana a la Unió Europea se situa molt per sobre de la de països com els Estats Units o diverses economies asiàtiques dinàmiques. En alguns estats membres, la càrrega total (impostos sobre la renda, cotitzacions socials, IVA i impostos empresarials) supera amb facilitat el 40-45 % del PIB. Aquest nivell no és només una qüestió de números: té conseqüències reals sobre el comportament de les persones i de les empreses.
En primer lloc, els impostos elevats redueixen l’incentiu a treballar més, a emprendre o a invertir. Quan una part important del que es guanya es destina automàticament a l’Estat, molts ciutadans i professionals es pregunten si val la pena l’esforç addicional. Això es tradueix en menys hores productives, menys innovació i, a la llarga, un creixement econòmic més feble. Europa ja arrossega des de fa anys taxes de creixement inferiors a les d’altres regions, i la fiscalitat no hi és aliena.
En segon lloc, la pressió fiscal excessiva provoca fuga de cervells i de capital. Talent jove i empreses amb potencial trien jurisdiccions més favorables. França, Itàlia, Espanya o fins i tot alguns països nòrdics han vist com professionals qualificats i emprenedors es desplacen cap a destinacions amb règims fiscals més atractius. El resultat és una pèrdua de capital humà i productiu que debilitat encara més les bases de l’economia europea.
A més, el sistema fiscal europeu no només és elevat: sovint és complex, opaca i full de paperassa. Multiplicitat d’impostos, deduccions canviants, cotitzacions socials elevades i un IVA que en molts països supera el 20 % generen costos d’administració importants, especialment per a les pimes. Aquestes empreses, que són el motor de l’ocupació a Europa, acaben dedicant recursos a complir amb Hisenda en lloc de dedicar-los a innovar o a créixer.
Els defensors d’aquesta pressió fiscal argumenten que és necessària per mantenir l’estat del benestar. És cert que els europeus valoren els serveis públics, però cal preguntar-se si el nivell actual d’impostos és eficient o simplement excessiu. Hi ha evidència que, a partir d’un cert llindar, més impostos no es tradueixen en millors serveis, sinó en ineficiència, despesa pública descontrolada i una economia menys dinàmica. El creixement econòmic sostingut és, a la llarga, la millor garantia per a un estat del benestar viable.
Europa s’enfronta a reptes demogràfics, tecnològics i geopolítics. Continuant amb una pressió fiscal tan elevada, el continent corre el risc de perdre competitivitat de manera estructural. Una reforma que redueixi la càrrega sobre el treball i el capital, simplifiqui el sistema i premiï l’esforç no és una proposta “antisocial”: és una necessitat si es vol que Europa continuï sent un lloc on valgui la pena viure, treballar i invertir.
La pressió fiscal excessiva no és un signe de progrés. És, cada vegada més, un obstacle que Europa no es pot permetre.
