Les orques (Orcinus orca), també conegudes com a balenes assassines, són els depredadors àpex dels oceans. Cacen tiburons blancs, foques, dofins i fins i tot balenes molt més grans que elles. La seva intel·ligència, força i treball en equip les situen al cim de la cadena alimentària marina. No obstant això, hi ha un animal que les fa fugir: el calderó comú (Globicephala melas), o balena pilot d’aletes llargues.
Diversos estudis i observacions, especialment a les aigües d’Islàndia, han documentat un patró clar. Quan un grup d’orques detecta la presència de calderons, sovint canvien de rumb, acceleren i s’allunyen. En molts casos ni tan sols cal que els dos grups es vegin: n’hi ha prou amb escoltar les vocalitzacions dels calderons.
Experiments recents amb orques equipades amb sensors han confirmat aquesta reacció. En reproduir sons de calderons, les orques van incrementar la velocitat, van estreta la formació del grup, van modificar les seves pròpies vocalitzacions i, en diversos casos, van nedar directament en sentit contrari a la font del so. Aquest comportament s’assembla a la resposta que mostren davant d’amenaces com el sonar naval.
El més curiós és que la relació és asimètrica. Els calderons no fugen de les orques; al contrari, sovint s’hi apropen i en alguns casos els persegueixen a gran velocitat. S’han registrat persecucions on ambdues espècies salten fora de l’aigua. Els científics creuen que els calderons poden utilitzar les vocalitzacions de les orques per localitzar-les i després acostar-s’hi, possiblement amb una estratègia de “mobbing” (assetjament en grup) per protegir-se o per competir.
La raó exacta encara no està clara. Alguns investigadors proposen que els calderons, malgrat ser generalment més petits individualment, es desplacen en grups molt nombrosos i poden representar un risc d’agressió o de competència. Altres apunten a un aprenentatge cultural: les orques, extremadament intel·ligents, podrien haver après a evitar enfrontaments costosos amb aquests cetacis. També hi ha hipòtesis relacionades amb la competència per recursos o amb interaccions històriques entre les dues espècies.
El que sí se sap és que aquest comportament s’ha observat de manera consistent durant més de dues dècades en aigües europees, especialment a Islàndia, i que els experiments de reproducció de sons han reforçat la idea que les orques perceben els calderons com una amenaça potencial.
Aquest fenomen ens recorda que, fins i tot al cim de la cadena alimentària, les relacions entre espècies no són sempre tan senzilles com “depredador i presa”. Les orques dominan els oceans, però no són invulnerables ni indiferents a tot el que els envolta. El simple so d’un grup de calderons pot fer que les temudes balenes assassines canviïn de rumb i desapareguin.
La ciència continua investigant aquest misteri. Mentrestant, el calderó comú es manté com l’animal que, d’alguna manera, aconsegueix respectar —o fins i tot intimidar— les orques.
