En un viatge que ha generat controvèrsia i ha estat qualificat per molts analistes com un moment de clara submissió diplomàtica, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha completat una visita oficial a la Xina entre el 13 i el 15 de maig de 2026. El que havia de ser una trobada de força entre dues potències mundials ha acabat convertint-se en una exhibició de deferència per part de l’administració nord-americana davant l’hoste xinès.
Des del primer moment, la imatge projectada ha estat inequívoca. Trump ha estat rebut amb una catifa vermella espectacular, una banda militar, una guàrdia d’honor i centenars de joves cantant i onejant banderes. El president nord-americà, en lloc d’imposar una agenda dura sobre comerç, Taiwan o drets humans, ha optat per un to conciliador i elogiós. En públic, ha lloat Xi Jinping com un “gran líder” i ha parlat d’“honor” per ser el seu amic, prometent una relació bilateral “millor que mai”.
Mentre Xi Jinping advertia explícitament que qualsevol error sobre Taiwan podria portar a una “situació molt perillosa” i fins i tot a un conflicte, Trump responia amb llocs comuns i platituds. Ha evitat qüestions incòmodes i ha prioritzat les fotografies i el protocol fastuós per sobre de les reivindicacions concretes. Aquesta actitud contrasta fortament amb el discurs habitual de Trump com a negociador dur i defensor dels interessos americans. En aquesta ocasió, semblava més un convidat agraït que un líder exigent.
Crítics internacionals han assenyalat que el viatge ha suposat una victòria simbòlica per a Pequín. La Xina, que ha organitzat banquets d’estat i visites guiades amb gran pompa, ha aconseguit projectar una imatge de superioritat i control. Trump, per la seva banda, ha abandonat el to confrontacional que va caracteritzar la seva primera presidència i ha optat per una aproximació que molts interpreten com a feble.
Durant les reunions, les diferències profundes en temes com el comerç, la tecnologia i el paper de la Xina en conflictes internacionals han quedat en un segon pla. En lloc de pressionar per concessions reals, el president nord-americà ha parlat d’un “futur fantàstic junts” i ha destacat l’amistat personal amb Xi. Aquesta retòrica ha generat preocupació entre aliats tradicionals dels Estats Units a Àsia, que veuen com Washington cedeix terreny davant l’expansionisme xinès.
Aquesta actitud sumisa no només debilita la posició negociadora dels Estats Units, sinó que envia un missatge perillós a la comunitat internacional: que Pequín pot imposar les seves condicions sense trobar una resistència ferma. Mentre Trump posava per a les càmeres i gaudia del protocol, la Xina mantenia fermes les seves línies vermelles, especialment sobre Taiwan.
En resum, el viatge de Trump a la Xina del 2026 quedarà probablement enregistrat com un episodi on la cerca de titulars positius i bones imatges ha prevalgut sobre una defensa decidida dels interessos estratègics americans. Una diplomàcia de genolls doblegats que pot tenir repercussions a llarg termini en l’equilibri de poder global.
El món observa, i molts es pregunten: on ha quedat el Trump que prometia ser dur amb la Xina? En aquest viatge, sembla que ha preferit la reverència a la confrontació.
