Era una vegada a East Highland, un poble tan petit que tothom es coneixia però ningú es coneixia de veritat. Allà vivia la Rue, una noia que es pensava que era la narradora de la seva pròpia vida però en realitat era la veu en off d’un accident de trànsit emocional constant. Un dia, la Rue va decidir que deixaria les drogues. "Avui començo de zero", va dir mirant a la càmera com si fos un reality de superació personal.
Vint minuts després ja estava al lavabo d’una festa inhalant glitter i preguntant-se si el sostre la jutjava. Mentrestant, la Maddie feia un monòleg de deu minuts sobre com el seu ex li havia trencat el cor, tot i que ella mateixa havia trencat tres cotxes, dues relacions i una dent aquella mateixa nit. La Cassie, pobrissona, només volia que l’estimessin. "Només vull amor", deia plorant mentre es ficava al llit amb el pare de la seva millor amiga. Amor, diu ella. Allò era un intercanvi de fluids amb interessos.
I no ens oblidem del Nate. El Nate era tan tòxic que si el posessin en un laboratori el classificarien com a substància perillosa. Tenia un cos d’Adonis i una ment de serial killer romàntic. Un dia estimava el seu company d’equip de futbol, l’altre dia intentava controlar la Cassie com si fos un videojoc. El seu pare era pitjor: un home gran, calb i amb crisis existencials que organitzava orgies clandestines però després feia cara de víctima. La típica família nord-americana de postal... si la postal fos d’un infern de neó.
La Lexi, mentrestant, va decidir escriure una obra de teatre sobre la vida dels seus amics. Mala idea. Molt mala idea. Va posar tot el drama al damunt de l’escenari i el públic (que eren els mateixos personatges) va sortir més traumatitzat que després d’una temporada sencera. "Això és art", deia la Lexi. "Això és una demanda", contestava la Maddie mentre es treia una sabata de taló per llançar-la.
I al mig de tot plegat hi havia la Zendaya mirant amb cara de "jo ja he superat tot això però em paguen molt bé per fingir que no". Cada capítol durava una hora però semblava tres dies de ressaca. Hi havia més plans de càmera lents d’ulls plorosos que diàlegs normals. La gent es drogava, es despullava, es barallava, es reconciliava i tornava a drogar-se, tot mentre sonava una banda sonora que et feia sentir que estaves vivint el moment més profund de la teva existència... tot i que només era un adolescent vomitant en una piscina.
Al final de la segona temporada, tothom es preguntava: "Però algú d’aquests nens està bé?" La resposta era no. Ni un. Ni els actors. Ni els guionistes. Ni els espectadors. Tots estàvem enganxats a l’Euphoria com la Rue a una ampolla de xarop per a la tos.
I la moral de la història? Si mai et sents malament amb la teva vida, recorda que almenys no estàs vivint a East Highland. Allà fins i tot les papallones tenen ansietat i els arcs de personatge duren menys que un Instagram story.
Fi. (Ara tots anem a fer teràpia).
