Durant segles, l’or ha estat considerat el paradigma de l’actiu escàs i de la protecció contra la inflació. Tanmateix, una anàlisi rigorosa de les dinàmiques d’oferta demostra el contrari: l’or és, en realitat, un actiu amb oferta inflacionària, mentre que Bitcoin és estructuralment deflacionari. Aquesta distinció no és semàntica; té conseqüències profundes per a la seva capacitat de preservar i augmentar el valor a llarg termini.
L’or no té un límit absolut d’existència. Cada any, les mines del món extreuen entre un 1 % i un 2 % del total de l’estoc existent. Aquest ritme d’emissió és relativament estable i, en alguns períodes històrics, ha estat superior. La tecnologia minera millora constantment, s’obren nous jaciments i, en teoria, es podria accelerar la producció si el preu fos prou elevat.
Aquesta característica converteix l’or en un actiu amb oferta inflacionària: cada any hi ha més or en circulació que l’any anterior. Encara que el percentatge sigui baix, l’efecte acumulatiu és real. L’oferta total d’or no es redueix mai; només s’expandeix. En termes monetaris, això equival a una política d’emissió contínua, encara que moderada. Per tant, l’or no pot ser considerat deflacionari: la seva quantitat creix de manera indefinida.
Bitcoin, en canvi, va ser creat amb un límit absolut i immutable: només existiran 21 milions d’unitats. Aquesta quantitat està programada al protocol i no pot ser alterada sense el consens de tota la xarxa, cosa que la fa pràcticament impossible de modificar.
A més, l’emissió de nous bitcoins segueix un calendari de reducció geomètrica conegut com a halving. Cada quatre anys aproximadament, la recompensa per bloc es redueix a la meitat. Això significa que el ritme d’entrada de nous bitcoins al mercat disminueix de forma previsible i constant fins que, al voltant de l’any 2140, l’emissió s’atura del tot.
El resultat és una taxa d’inflació de l’oferta que tendeix a zero. Actualment ja és inferior a la de l’or i continua baixant. Amb el temps, l’estoc de Bitcoin esdevé cada vegada més rígid en relació amb el flux de nova emissió (el famós ràtio stock-to-flow), i acaba sent estrictament fix. Quan la demanda creix o es manté i l’oferta no pot augmentar, el valor unitari tendeix a pujar: aquest és el mecanisme clàssic de la pressió deflacionària.
Per tant, mentre l’or dilueix constantment el valor de les unitats ja existents mitjançant nova producció, Bitcoin protegeix i concentra el valor en les unitats ja emeses. Aquesta és la definició operativa d’un actiu deflacionari en termes d’oferta monetària.
Alguns argumenten que l’or és “deflacionari” perquè la seva producció és lenta. Aquesta afirmació confon escassetat relativa amb deflació real. L’escassetat de l’or és només relativa i temporal; la de Bitcoin és absoluta i programada. Un actiu la quantitat del qual creix cada any no pot ser deflacionari per definició.
La tesi és clara i contrastable amb les dades: Bitcoin és un actiu d’oferta deflacionària per disseny, mentre que l’or és un actiu d’oferta inflacionària per naturalesa. Aquesta diferència estructural explica per què molts inversors consideren que Bitcoin no només rivalitza amb l’or com a reserva de valor, sinó que el supera en rigor monetari. En un món on la majoria de monedes fiduciàries perden poder adquisitiu de manera contínua, la escassetat absoluta i programada de Bitcoin representa una innovació monetària de primer ordre.
